La mandíbula perfecta

Fa un parell de dies vaig veure una comèdia de l'Audrey Hepburn i el William Holden. Aquí es va titular Encuentro en París i va ser filmada per Richard Quine l'any 1964. És una bona pel.lícula per passar l'estona, enyorar París i notar el pas del temps veient com fa uns anys el tabac i l'alcohol no només eren permesos en els protagonistes, sinó que afegien glamour.


A part d'això, em va servir per prendre una decisió. Ara que està de moda, demanaré amb totes les meves forces que declarin la mandíbula de la Hepburn, Patrimoni de la Humanitat. Aviat us passaré el full de les signatures.

Gràcies, Enrique

Aquesta setmana passada va morir Enrique Sierra, guitarrista de Radio Futura. Ja sé que sobre aquesta generació de músics dels '80 van caure els quatre genets de l'Apocalipsi, sobretot el de la droga, i també sóc conscient que ningú els hi va obligar, perquè hi ha joves dels '80 que vam saber evitar-la. Tot i així: gràcies, Enrique, per tants moments bells de música. Per fer-nos creure que érem importants en l'edat en què et creus important i a recer de qualsevol maledicció. Gràcies per 'Escuela de calor' i 'La ley del desierto'.

Amarcord (Me'n recordo)

Amarcord és un film de Federico Fellini rodat el 1973 i va ser nominada a la millor pel.lícula estrangera. El seu títol significa me'n recordo en el dialecte italià de l'Emilia Romagna. De fet la història està conformada pels records del realitzador sobre la seva adolescència al Rimini dels anys 30.

Podríem considerar-la com a una història de formació, perquè narra les peripècies del jove Titta durant un any, de primavera a primavera, i dels fets que el fan madurar: l'escola, els amics, el seu desig secret per la Gradisca, dona madura i atractiva, la seva educació còmica i incoherent... i més coses que no vull desvetllar.

Té moltes escenes d'antologia, però les haureu de descobrir vosaltres i, si voleu, en parlem. Us afegeixo el tema principal de la banda sonora, molt coneguda, de Nino Rota.

Quinze minuts de meravelles

Els animadors William Joyce et de Brandon Oldenburg han sabut expressar la màgia que conté el fet de llegir en aquest video de quinze minuts sense paraules. Si podeu gastar-los, potser us mirareu els llibres d'una altra manera.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

La insoportable ximpleria de la humanitat

Els humans ens diferenciem dels animals per la llengua, la capacitat de fer projectes que ens facin sentir satisfet i la nostra inevitable afició a muntar-nos pel.lícules. Com aquesta.

NO ME AMA (SHE DOESN'T LOVE ME) from MARCIANO FILMS on Vimeo.

Homenatge a Marilyn

Fa uns cinquanta anys que Marilyn ens va deixar. No perquè volgués, segurament, sinó perquè destorbava a més d'un. A la resta ens ha ajudat, més aviat, en el nostre afiançament als mites, quan tocava a l'adolescència. Juntament amb les siluetes de James Dean i el Che ha embellit parets i parets.

Ahir al vespre li vam retre homenatge veient un altre cop Some like it hot (Con faldas y a lo loco), una bella comèdia de Billy Wilder que va compartir amb els grans Jack Lemmon i Tony Curtis. Per molts anys Marilyn. L'únic bo que va tenir la teva desaparició és que en els nostres records sempre estaràs magnífica.

Gérôme i els egipcis

Aquests dies he fet una descoberta pictòrica. Vam anar al Caixafòrum a veure l'exposició sobre els impressionistes i vam sortir impressionats. Ja sé que l'acudit és dolent, però real. S'hi poden veure obres de Monet, Pissarro, Renoir, Degas, Gauguin...

Aquests són els meravellosos i alhora els coneguts. Però no coneixia a Boldini, ni tampoc a Jean-Léon Gérôme. Només s'hi exposen tres quadres però ens vam quedar encantats davant de la seva mestria, el seu color i la gràcia de les ombres de la pell. Va fer uns quants viatges i va aprofitar per retratar el que l'encuriosia d'altres cultures. Aquí us deixo amb L'encantador de serps.