divendres, 30 de setembre de 2011

Chicago, el musical


Grandiosa, la nit de dimecres passada. Chicago és un musical amb missatge, com els bons: aquest és un món imperfecte, cambiant, corrupte perquè els humans som precisament així.
Muntatge, el del Teatre Tívoli, senzill i efectiu, amb veus potents, coreografies atraients i interpretació a vegades histriònica i a vegades continguda, segons calgui. I l'orquestra, meravellosa i amb swing, que és el que toca. Aneu a gaudir-la.

dimarts, 27 de setembre de 2011

El Senegal a la porta de casa


Fa un parell de dissabtes vam assistir a la festa que la comunitat senegalesa de Terrassa ens ofereix al Parc de Vallparadís des de fa uns pocs anys.

Una bona oportunitat per conèixer els seus vestits, els seus menjars, les seves danses i les seves lluites. Vull remarcar aquí la dolçor amb què acullen al visitant i el desig d'intercanvi vital i cultural que els caracteritza.

Per molts anys ho puguem gaudir.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Exposició col.lectiva a 12Gats

Una nova experiència, i molt gratificant.
El passat dijous 22 vam inaugurar l'exposició fotogràfica col.lectiva Ombres i reflexos a 12Gats (c. Olivera, 17 BCN), en plena República del Poble Sec. A la trobada va assistir força gent.
Les imatges exposades pertanyen als socis i sòcies d'aquest grup tan especial.
Per a mi és la primera exposició, i espero que no sigui l'última. Em fa sentir orgullós que, a més, un parell d'imatges meves estiguin penjades on l'any passat van exposar Toni Riera, Francesc Fàbregas i Jordi Oliver.
Us animo a que visiteu l'exposició, de dilluns a divendres, de 17.00 a 19.00 h.

Foto: Florencia Bosio

divendres, 23 de setembre de 2011

El vi blanc, la marquesa i la candidesa il.lustrada


Encara que tard, relato una experiència que ja té un parell de setmanes. Ens avisa la nostra amiga Pilar Adell que presentarà a A-libri l'obra del psiquiatre Cándido Polo, anomenada Sangre azul. Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory. Imagineu-vos si ja hi ha estímuls per assistir, sobre tot la conjunció de personatges i situació.

L'Anna i jo arribem amb temps, aparquem i encara ens queda mitja horeta per aprofitar abans de començar l'acte. Decidim prendre alguna cosa, però no ens ve de gust barrejar-nos amb l'olor de croquetes i d'empanada. Per què no entrem al bar de l'Hotel Petit Palace Museum? Per què no demanem un vi blanc? És a dir, mitja hora guanyada en relax, xerrera i decisió de més moments així.

Que de què va Sangre azul? Inclassificable, com els bons. Un estudi de Cándido Polo, que coneix des de petit la figura de la marquesa, i l'estudia com a professional ja de gran. Marquesa considerada com a bruixa, amb amistats importants dintre del règim franquista i apareguda a El Caso, acusada de profanar la tomba de la pròpia filla. Fascinant. I tot això introduït per la Pilar, que té el do de la paraula, d'una paraula càndida però il.lustrada.

Gràcies per tants d'estímuls entre setmana.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Sí, necessitem gent que pensi


Ahir al vespre TV2 va iniciar un nou programa que necessitàvem. Es titula 'Pienso, luego existo' i pren la famosa frase de Descartes per mostrar-nos un espai per a la gent que pensa.
Són necessaris els pensadors, perquè amb més o menys fortuna, tenen com a missió explicar-nos qui som, d'on venim i cap a on anem.

Va inaugurar l'event el José Antonio Marina, a qui admiro des de fa molts anys. Qui millor, sinó el filòsof que sap explicar clarament la profunditat del seu pensament?

En té molts que m'agraden, però un dels lemes que li he llegit i sentit és el proverbi africà 'Per educar un@ nen@ cal la tribu sencera.' Si ho seguíssim, encara m'estimaria més la meva professió.

Necessitem temps i espais per pensar. Qui cregui que no, té un gran problema.
La TV2 ens ho ofereix els diumenges a les 23 h. I no penseu que és massa tard, que si fos un partit de futbol o una carrera de fórmula 1, no hi posaríem pegues.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Més de cent veritats

Parafrassejant una cançó del Sabina, tenim més de cent veritats que valen la pena.
Ell dóna una llarga llista de coses que mereixen la pena, entre les quals es troben sentiments, parts de l'anatomia, músics, reptes, pel.lícules, relacions socials, hàbits i símbols.
Està bé tornar-la a sentir (o fer-ho per primer cop) en aquells moments en què necessitem respostes.
A la meva manera d'entendre, el millor de tot és fabricar-se una llista pròpia de cent veritats. En el procés ens explicarem a nosaltres mateix@s, trobarem allò que ens han anomenat com a identitat.
Segurament és teràpia, però de la barata i eficaç.
Aquí us deixo el començament...

dijous, 8 de setembre de 2011

Somia, Manon, somia...

Després del post anterior sobre el desig, escolto un aria de Manon, de Massenet. Es tracta d'una noia de setze anys a qui la seva família vol tancar en un convent perquè s'intueix que serà massa alegre. Tot i que ja podem suposar que no acabarà enclaustrada, Manon intenta convèncer-se que ha de tocar de peus a terra i reprimir les seves ganes de divertir-se.

He buscat la versió de Natalie Dessay, cantada al Liceu el 2007.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Els límits del desig


Sembla una contradicció parlar de límits i parlar de desig, però no crec que ho sigui en alguns casos. Si no, recordeu (o mireu per primer cop) Deseo bajo los olmos, dirigida per Delbert Mann l'any 1955, i protagonitzada per la Sofia Loren i l'Anthony Perkins. I ho dic en aquest ordre perquè ella és capaç de fer un paper en anglès que està a la mateixa alçada dels que rodava en italià. Tenen totes les artistes aquest do?

Si voleu aprofundir en els mecanismes del desig, us recomano també Las arquitecturas del deseo (2007), del sempre lúcid José Antonio Marina.

En definitiva, la qüestió està en si l'acompliment del desig ens fa més o menys feliços que abans.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Lliçó d'optimisme


Shakespeare, un mestre retratant les passions humanes, ens expressa a Ricard II la possibilitat de veure d'una altra manera les desgràcies, donant-hi la volta per trobar els aspectes positius. Segurament molta literatura d'autoajuda hi ha contribuït, en aquesta lliçó, i no sé si se n'ha sortit.

El context és el següent: el rei Ricard desterra el seu cosí Bolingbroke durant sis anys. Sis anys en què no trepitjarà terres angleses. Gant, el pare de Bolingbroke, treu importància al càstig emfasitzant que tot està en COM s'ha de prendre la situació.

GANT: Tots els llocs contemplats per l'ull del cel
són, per als savis, ports i refugis feliços.
Aprèn de la necessitat això:
no hi ha virtut com la necessitat.
No pensis que és el rei qui t'texilia,
sinó el contrari. El dolor s'aferma
en aquells llocs on menys el suportem.
Digues que t'he enviat a percaçar l'honor,
no que el rei et desterra. O afigura't
que hi ha una pesta que ens infesta l'aire
i que te'n vas cap a climes més purs.
Imagina't que allò que la teva ànima
desitja, ho trobaràs on vas i no d'on véns.