Andoni, el fotògraf futboler

El dijous passat vaig tenir la sort de conèixer personalment Andoni Canela, un fotògraf a qui ja seguia al facebook. Va inaugurar la seva exposició 'Planeta fútbol' a la galeria Dotzegats (Poble Sec-BCN).
Ell, que ha viatjat fotografiant per tot el món, fa anys que recull aquelles imatges de porteries de futbol en llocs insòlits.
Andoni és un fotògraf de projectes, de passions. Va unir imatge i futbol, va perseguir amb el seu fill durant un any les 'fochas' a l'estany de Banyoles, ara espera pacientment a Sierra Morena quan les àguiles acuden al seu niu...
Us recomano l'exposició, el llibre que la recull i, en general, que seguiu la seva obra.

Los Vázquez Sounds

No t'agradaria tenir una parelleta com aquesta? Són bons, guapos i, a més, tenen cara de ser estudiosos.

Elogi de l'evasió

No tot ha de ser interpretar, analitzar, enviar missatges.
Reivindico també la bellesa per la bellesa, la superficialitat, el perquè sí.
Concedim-nos uns minuts per somiar sense significat.

Hudson - Against The Grain from Dropbear on Vimeo.

Amb molta Passió

Aquest divendres també va ser dia de concert. Si la setmana passada sentíem la Sílvia Pérez Cruz, aquesta setmana vam gaudir de la Pasión Vega. Vam comptar que aquesta era la cinquena vegada que assistíem a un concert d'ella, i mai no ens cansa.
Va estar excelsa com sempre: senzilla, emocional i efectiva.
Amb l'ajut de la interpretació i amb uns petits retocs d'atrezzo, va explicar-nos unes quantes històries d'uns quants personatges.

Viure a/amb les muntanyes

N'hi ha que desitgen viure a la natura. N'hi ha que ho fan. I, més important, n'hi ha que viuen amb la natura, a sobre d'ella, interaccionant amb ella.
Aquest és el cas de Kilian Jornet, que va néixer a la Cerdanya i s'hi va criar caminant, corrent i esquiant. Ara viu a Chamonix (França). Potser no hi ha només fugues de cervells, i també escapen les cames i els cors d'un país que no els dóna suport.

Kilian's Quest Slow motion 1000 frames / second from sebastien montaz-rosset on Vimeo.

Cantar no és interpretar

El passat divendres vam assistir al concert de la Sílvia Pérez Cruz al Teatre Coliseum. Un luxe d'instrumentistes i amics al servei de la veu d'una Sílvia afectada i sencera. Afectada perquè es complia un any de la mort del seu pare, el cantant i compositor d'havaneres Cástor Pérez. Sencera perquè darrera del fil de veu que usa quan presenta cançons hi ha el raig de quan les canta. I és una veu honesta, perquè quan canta, sempre interpreta.
Jo pensava que eren verbs sinònims, però no. Ella cavalca per sobre de les notes del violí, acompanya el cos del cello i salta per entre les cordes de la guitarra i el contrabaix.
Vam agrair estar amb ella en aquest moment i sentir-la amb tots els significats possibles.
Us penjo aquí una cançó composada pel seu pare i la seva mare: Vestida de nit.

Algun dia ho veurem

Per tots els somnis que s'han de realitzar, encara que ens rendim esperant-los.
L'esperança de Madame Butterfly, del mestre Puccini.

Un bel dì vedremo
levarsi un fil di fumo sull'estremo
confin del mare.
E poi la nave appare.
E poi la nave bianca
entra nel porto, romba il suo saluto.
Vedi? È venuto!

Un bon dia veurem elevar-se un fil de fum a l'últim cantó del mar. I després apareixerà la nau. I després la nau blanca entrarà en el port, retronant amb la seva salutació. Veus? Ja ha arribat.

Només ens aturem si ens fan pagar 100 dòlars

El video que us porto demostra amb escreix el que anomenem humanitat.
Molta gent va pagar 100 dòlars per sentir, en un teatre de Boston, el Joshua Bell, un dels millors violinistes del món. Però gairebé ningú es va aturar a l'endemà, en el metro de Washington, quan interpretava sis peces de Bach amb un violí valorat en tres milions i mig de dòlars.
És clar, com que no ens van avisar de qui era...
En 45 minuts va guanyar uns 32 dòlars i es veu que els que més es van aturar, i ells sabran perquè, van ser els nens.