diumenge, 30 d’octubre de 2011

Marcus Tardelli i la llàgrima de Guinga

L'altra nit veia en un programa de televisió com el guitarrista i productor Javier Limón viatjava pel món a la recerca de l'esperit que hi ha en la música. El vaig ensopegar ja començat, però sé que va fer un trajecte pels fados lisboetas i després se'n va anar a Brasil.
Allà parlava del samba (és en masculí) i de la bossa nova amb el cantant i guitarrista Guinga. Aquest el va portar a conèixer un altre músic: Marcus Tardelli.
Quina llàstima que no hagi pogut trobar la peça que va tocar, perquè va arrencar llàgrimes de Guinga i exclamacions fondes de Limón. No només per la mestria amb que tocava, sinó per la comunió entre l'ànima del guitarrista i la de l'instrument.
Creieu-me que no és un mite, existeix.
Per fer el tastet, aquí us en deixo una mostra.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

I like DJing

De tant en tant he anat penjant alguna peça música de diversos gèneres però mai m'hagués imaginat que inclouria al bloc una sessió de DJ's. Potser perquè fins ara no havia tingut l'oportunitat de veure que, en aquest cas, l'instrument no fa el músic, sinó a l'inrevés. La meva amiga Noemi m'ha facilitat l'experiència. Gràcies i petons. I felicitats a aquests genis.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

L'Alt Urgell i el Pallars Sense Sal

La tardor reneix fantàstica a les comarques del nord de Lleida. Dos dies molt intensos fent quilòmetres i col.locant el trípode davant paisatges que eixamplen l'ànima. La llum ha acompanyat, aquesta llum rasant de la tardor que dóna volum i color groguenc a les muntanyes.

Primer, l'Alt Urgell, amb aturada obligatòria a Peramola. Més tard, seguint camí a través del Coll de Bóixols i entrant en una baixada meravellosa al Pallars Jussà. Després de caminar i fotografiar el pantà de Terradets, a sopar i dormir que demà ens hem de llevar d'hora. Quan surt el sol, el llac desprèn boirina i s'entreveu al fons la serra del Montsec. És moment d'anar al nord, passant Tremp, Talarn i la Pobla de Segur fins arribar al Congost de Collegats. Fred i vent després d'aquest estiu inacabable. S'ha de reprendre el camí després d'un cafè calent a La Pobla. Descendir fins a arribar a la Noguera, sempre amb la banda sonora dels Sense Sal.
Vorejant el pantà de Camarassa es troba algun racó per parar i fotografiar els canons i els verds i vermells dels arbres.
La tornada a casa és lenta i acompassada: les planes de l'Urgell i els camps de la Segarra i l'Anoia que es vesteixen de nova estació.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Camí de Ronda


Aquest cap de setmana ens han inventat nous empordans.
Amb el Pepe i la M. Carmen, i a l'espera que ell ens escrigui aquesta guia de l'Empordà a la seva manera, barrejant rutes per caminar, rutes per anar amb bici i rutes per gaudir d'un bon àpat.
El dissabte vam fer un tros del camí de ronda, des de Sa Tuna fins a la platja de Pals. Bon dia, amb el sol escalfant sense passar-se. Dues horetes que es van passar volant. Després a dinar al Mas Pou, de Palau-Sator.

A l'endemà, a descobrir un altre racó de l'Alt Empordà: el monestir romànic de Sant Quirze de Colera, prop del coll de Banyuls de la Marenda, per on passaren a l'exili part dels perdedors de la guerra incivil. Acabada la visita, cap al castell de Requesens. Per la pista, ens vam creuar amb els caçadors que venien del porc senglar. Mai no els havia vist enganxats al davant del 4X4, fins i tot de dos en dos. I, per rematar la feina, a dinar a Cantallops.

Més caps de setmana com aquest, si us plau.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Bona entrada a la tardor

Tenia ganes que arribés aquest convidat suau, calmat, que porta darrere seu una llum perfecta per fotografiar. Per aquesta causa us vull portar el regal del guitarrista nordamericà William Ackerman, que fa anys vaig sentir per primera vegada.

Si per a un vi es recomana una temperatura adequada, per sentir aquesta cançó s'hauria d'etiquetar:

colors ocres i torrats
aroma a bosc tèbiament humit
sabor a promesa de felicitat i bona companyia

consumir preferentment en silenci quan cau la tarda

dijous, 6 d’octubre de 2011

Un element a tenir en compte

Coneixeu Ken Robinson? Jo tampoc fins no fa gaire. Es tracta d'un animal híbrid: pedagog, escriptor i un bon speaker. La seva tesi bàsica és que involuntàriament matem la creativitat dels nostres infants des de ben petits, perquè no els deixem equivocar-se a l'escola.

És millor que el veieu i el sentiu en directe. A mi em convenç però també he de confessar que m'agradaria portar-lo a les meves classes de 1r d'ESO, per veure com actua en alguns casos.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Una magnífica exposició


L'altre dia vaig gaudir de l'exposició 'Aigua' al Centre Cultural Unnim de Terrassa. Excelents imatges de magnífics fotògrafs, entre ells l'autor de la foto que us porto, Olivier Blaise. També, per citar algun altre, Steve McCurry i, entre els espanyols, l'admirat Andoni Canela. Aneu-la a veure fins el 13 de novembre. Per què no es digui que tot el que té qualitat s'ha de pagar.

foto: Olivier Blaise

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Reconciliar-se amb la televisió


Com deien aquells còmics meravellosos, Les Luthiers, anunciant un fictici programa de televisió : "Cultura para todos, en su horario habitual de las tres de la mañana."

Tot i així, val la pena esperar-se els diumenges fins a les 23.00 per escoltar Pienso, luego existo. Programes així em reconcilien amb la TV, me la fan tornar a percebre com a finestra, i no com a megàfon.

Ara acaben d'emetre un capítol entrevistant el filòsof Emilio Lledó, que ens regala uns quants pensaments com qui reparteix grams d'or: "Filosofar no és res eteri, flotant: és parlar, dialogar." "Els filòsofs són persones que sempre han volgut veure, entendre." "Si tornés a néixer m'agradaria ser mestre, però no d'universitat, això tan pompós, sinó mestre d'escola, per ensenyar els nens a mirar, a sentir. A mirar una taronja, a observar el pas d'un riu, el cel."

Per sort no és l'únic programa que ens porta a la tv finestra. Us recomano Miradas 2, que ens posa al dia de què perpetren les persones creatives. Ja sé que acabo de parlar de dos programes del mateix canal. N'hi ha més que ofereixen també or, encara que no tant. Jo no sé si tindré la ment estreta o serà veritat allò que diuen: cada cop que poses Tele 5, un llibre se suïcida.