Justes paraules

No en cal més, de paraules, amb aquest vídeo. Bon Nadal.

Spiderman sí existeix

Hi ha superherois Marvel que no són més que creacions d'una nit de febre. Però aquest sí que és real. Segurament haurà fet cas de Picasso quan afirmava que 'la inspiració l'agafava treballant'. No hi ha només diversió, tot i que segur que molta, sinó creure en un mateix i provar, provar, provar.

Que gaudiu d'aquest jovenet.

Drew Bezanson from Justen Soule on Vimeo.

Si estimes el teu pare, dibuixa'l

Si estimes el teu pare i estimes el dibuix, tens un parell de coses en comú amb l'artista Miguel Endara. Ell va decidir dibuixar el seu progenitor, però això no és nou ni original. Només que va decidir fer-ho a base de punts, de punts de tinta com si fos una impressora. S'hi va estar 210 hores i va dibuixar 3 milions dos-cents mil punts. Això és amor filial.

Hero from Miguel Endara on Vimeo.

Rome wasn't built in a day

Mals temps per a la lírica, com deia el poeta.
O no?
Potser ens toca recomençar i tornar a guanyar tot el que hem anat perdent perquè creiem que ho teníem per a tota la vida.
De bon rotllo i mica en mica, com ens diu la Skye Edwards, cantant de Morcheeba, perquè Roma no es va construir en un dia.

Festivalet al FAD

Matí al Raval.

Després de tanta contaminació de mala llet, crisi i nous governants que van de salvadors, ens acostem a la Plaça dels Àngels per veure els treballs de la JOVENTUT CREATIVA, exposats al Festivalet del FAD. Què fan amb les mans quan volen crear? Això és el que m'ha meravellat. Es busquen la vida amb l'aliat internet per estendre i vendre tot allò que imaginen i porten a la pràctica. Val molt la pena seguir-los la pista. A part de la seva candidesa, tranquil.litat i franquesa m'encanten els noms tan íntims que donen al seu incipient negoci:

Sietedelonce, La Pirata, Domingo de Invierno, Dumbo, Malditanita, The Clorofilas, Anouk Bazaar...

Espero que tingueu molta sort.

Andrea Motis, un somni

Mireu-vos aquest video i digueu-me si no és un somni aquesta joveneta de Sant Andreu que recull el testimoni de l'Ella Fitzgerald, la Sara Vaughan, la Billie Holiday...

I a més, toca el saxo i la trompeta de meravella. El seu descobridor, el Joan Chamorro, és un músic completíssim i professor a l'Escola de Música de Sant Andreu, on ensenya els altres joves promeses que veiem al video. I si no m'erro, el guitarrista és l'admirat Josep Traver.

Andoni, el fotògraf futboler

El dijous passat vaig tenir la sort de conèixer personalment Andoni Canela, un fotògraf a qui ja seguia al facebook. Va inaugurar la seva exposició 'Planeta fútbol' a la galeria Dotzegats (Poble Sec-BCN).
Ell, que ha viatjat fotografiant per tot el món, fa anys que recull aquelles imatges de porteries de futbol en llocs insòlits.
Andoni és un fotògraf de projectes, de passions. Va unir imatge i futbol, va perseguir amb el seu fill durant un any les 'fochas' a l'estany de Banyoles, ara espera pacientment a Sierra Morena quan les àguiles acuden al seu niu...
Us recomano l'exposició, el llibre que la recull i, en general, que seguiu la seva obra.

Los Vázquez Sounds

No t'agradaria tenir una parelleta com aquesta? Són bons, guapos i, a més, tenen cara de ser estudiosos.

Elogi de l'evasió

No tot ha de ser interpretar, analitzar, enviar missatges.
Reivindico també la bellesa per la bellesa, la superficialitat, el perquè sí.
Concedim-nos uns minuts per somiar sense significat.

Hudson - Against The Grain from Dropbear on Vimeo.

Amb molta Passió

Aquest divendres també va ser dia de concert. Si la setmana passada sentíem la Sílvia Pérez Cruz, aquesta setmana vam gaudir de la Pasión Vega. Vam comptar que aquesta era la cinquena vegada que assistíem a un concert d'ella, i mai no ens cansa.
Va estar excelsa com sempre: senzilla, emocional i efectiva.
Amb l'ajut de la interpretació i amb uns petits retocs d'atrezzo, va explicar-nos unes quantes històries d'uns quants personatges.

Viure a/amb les muntanyes

N'hi ha que desitgen viure a la natura. N'hi ha que ho fan. I, més important, n'hi ha que viuen amb la natura, a sobre d'ella, interaccionant amb ella.
Aquest és el cas de Kilian Jornet, que va néixer a la Cerdanya i s'hi va criar caminant, corrent i esquiant. Ara viu a Chamonix (França). Potser no hi ha només fugues de cervells, i també escapen les cames i els cors d'un país que no els dóna suport.

Kilian's Quest Slow motion 1000 frames / second from sebastien montaz-rosset on Vimeo.

Cantar no és interpretar

El passat divendres vam assistir al concert de la Sílvia Pérez Cruz al Teatre Coliseum. Un luxe d'instrumentistes i amics al servei de la veu d'una Sílvia afectada i sencera. Afectada perquè es complia un any de la mort del seu pare, el cantant i compositor d'havaneres Cástor Pérez. Sencera perquè darrera del fil de veu que usa quan presenta cançons hi ha el raig de quan les canta. I és una veu honesta, perquè quan canta, sempre interpreta.
Jo pensava que eren verbs sinònims, però no. Ella cavalca per sobre de les notes del violí, acompanya el cos del cello i salta per entre les cordes de la guitarra i el contrabaix.
Vam agrair estar amb ella en aquest moment i sentir-la amb tots els significats possibles.
Us penjo aquí una cançó composada pel seu pare i la seva mare: Vestida de nit.

Algun dia ho veurem

Per tots els somnis que s'han de realitzar, encara que ens rendim esperant-los.
L'esperança de Madame Butterfly, del mestre Puccini.

Un bel dì vedremo
levarsi un fil di fumo sull'estremo
confin del mare.
E poi la nave appare.
E poi la nave bianca
entra nel porto, romba il suo saluto.
Vedi? È venuto!

Un bon dia veurem elevar-se un fil de fum a l'últim cantó del mar. I després apareixerà la nau. I després la nau blanca entrarà en el port, retronant amb la seva salutació. Veus? Ja ha arribat.

Només ens aturem si ens fan pagar 100 dòlars

El video que us porto demostra amb escreix el que anomenem humanitat.
Molta gent va pagar 100 dòlars per sentir, en un teatre de Boston, el Joshua Bell, un dels millors violinistes del món. Però gairebé ningú es va aturar a l'endemà, en el metro de Washington, quan interpretava sis peces de Bach amb un violí valorat en tres milions i mig de dòlars.
És clar, com que no ens van avisar de qui era...
En 45 minuts va guanyar uns 32 dòlars i es veu que els que més es van aturar, i ells sabran perquè, van ser els nens.

Marcus Tardelli i la llàgrima de Guinga

L'altra nit veia en un programa de televisió com el guitarrista i productor Javier Limón viatjava pel món a la recerca de l'esperit que hi ha en la música. El vaig ensopegar ja començat, però sé que va fer un trajecte pels fados lisboetas i després se'n va anar a Brasil.
Allà parlava del samba (és en masculí) i de la bossa nova amb el cantant i guitarrista Guinga. Aquest el va portar a conèixer un altre músic: Marcus Tardelli.
Quina llàstima que no hagi pogut trobar la peça que va tocar, perquè va arrencar llàgrimes de Guinga i exclamacions fondes de Limón. No només per la mestria amb que tocava, sinó per la comunió entre l'ànima del guitarrista i la de l'instrument.
Creieu-me que no és un mite, existeix.
Per fer el tastet, aquí us en deixo una mostra.

I like DJing

De tant en tant he anat penjant alguna peça música de diversos gèneres però mai m'hagués imaginat que inclouria al bloc una sessió de DJ's. Potser perquè fins ara no havia tingut l'oportunitat de veure que, en aquest cas, l'instrument no fa el músic, sinó a l'inrevés. La meva amiga Noemi m'ha facilitat l'experiència. Gràcies i petons. I felicitats a aquests genis.

L'Alt Urgell i el Pallars Sense Sal

La tardor reneix fantàstica a les comarques del nord de Lleida. Dos dies molt intensos fent quilòmetres i col.locant el trípode davant paisatges que eixamplen l'ànima. La llum ha acompanyat, aquesta llum rasant de la tardor que dóna volum i color groguenc a les muntanyes.

Primer, l'Alt Urgell, amb aturada obligatòria a Peramola. Més tard, seguint camí a través del Coll de Bóixols i entrant en una baixada meravellosa al Pallars Jussà. Després de caminar i fotografiar el pantà de Terradets, a sopar i dormir que demà ens hem de llevar d'hora. Quan surt el sol, el llac desprèn boirina i s'entreveu al fons la serra del Montsec. És moment d'anar al nord, passant Tremp, Talarn i la Pobla de Segur fins arribar al Congost de Collegats. Fred i vent després d'aquest estiu inacabable. S'ha de reprendre el camí després d'un cafè calent a La Pobla. Descendir fins a arribar a la Noguera, sempre amb la banda sonora dels Sense Sal.
Vorejant el pantà de Camarassa es troba algun racó per parar i fotografiar els canons i els verds i vermells dels arbres.
La tornada a casa és lenta i acompassada: les planes de l'Urgell i els camps de la Segarra i l'Anoia que es vesteixen de nova estació.

Camí de Ronda

Aquest cap de setmana ens han inventat nous empordans.
Amb el Pepe i la M. Carmen, i a l'espera que ell ens escrigui aquesta guia de l'Empordà a la seva manera, barrejant rutes per caminar, rutes per anar amb bici i rutes per gaudir d'un bon àpat.
El dissabte vam fer un tros del camí de ronda, des de Sa Tuna fins a la platja de Pals. Bon dia, amb el sol escalfant sense passar-se. Dues horetes que es van passar volant. Després a dinar al Mas Pou, de Palau-Sator.

A l'endemà, a descobrir un altre racó de l'Alt Empordà: el monestir romànic de Sant Quirze de Colera, prop del coll de Banyuls de la Marenda, per on passaren a l'exili part dels perdedors de la guerra incivil. Acabada la visita, cap al castell de Requesens. Per la pista, ens vam creuar amb els caçadors que venien del porc senglar. Mai no els havia vist enganxats al davant del 4X4, fins i tot de dos en dos. I, per rematar la feina, a dinar a Cantallops.

Més caps de setmana com aquest, si us plau.

Bona entrada a la tardor

Tenia ganes que arribés aquest convidat suau, calmat, que porta darrere seu una llum perfecta per fotografiar. Per aquesta causa us vull portar el regal del guitarrista nordamericà William Ackerman, que fa anys vaig sentir per primera vegada.

Si per a un vi es recomana una temperatura adequada, per sentir aquesta cançó s'hauria d'etiquetar:

colors ocres i torrats
aroma a bosc tèbiament humit
sabor a promesa de felicitat i bona companyia

consumir preferentment en silenci quan cau la tarda

Un element a tenir en compte

Coneixeu Ken Robinson? Jo tampoc fins no fa gaire. Es tracta d'un animal híbrid: pedagog, escriptor i un bon speaker. La seva tesi bàsica és que involuntàriament matem la creativitat dels nostres infants des de ben petits, perquè no els deixem equivocar-se a l'escola.

És millor que el veieu i el sentiu en directe. A mi em convenç però també he de confessar que m'agradaria portar-lo a les meves classes de 1r d'ESO, per veure com actua en alguns casos.

Una magnífica exposició

L'altre dia vaig gaudir de l'exposició 'Aigua' al Centre Cultural Unnim de Terrassa. Excelents imatges de magnífics fotògrafs, entre ells l'autor de la foto que us porto, Olivier Blaise. També, per citar algun altre, Steve McCurry i, entre els espanyols, l'admirat Andoni Canela. Aneu-la a veure fins el 13 de novembre. Per què no es digui que tot el que té qualitat s'ha de pagar.

foto: Olivier Blaise

Reconciliar-se amb la televisió

Com deien aquells còmics meravellosos, Les Luthiers, anunciant un fictici programa de televisió : "Cultura para todos, en su horario habitual de las tres de la mañana."

Tot i així, val la pena esperar-se els diumenges fins a les 23.00 per escoltar Pienso, luego existo. Programes així em reconcilien amb la TV, me la fan tornar a percebre com a finestra, i no com a megàfon.

Ara acaben d'emetre un capítol entrevistant el filòsof Emilio Lledó, que ens regala uns quants pensaments com qui reparteix grams d'or: "Filosofar no és res eteri, flotant: és parlar, dialogar." "Els filòsofs són persones que sempre han volgut veure, entendre." "Si tornés a néixer m'agradaria ser mestre, però no d'universitat, això tan pompós, sinó mestre d'escola, per ensenyar els nens a mirar, a sentir. A mirar una taronja, a observar el pas d'un riu, el cel."

Per sort no és l'únic programa que ens porta a la tv finestra. Us recomano Miradas 2, que ens posa al dia de què perpetren les persones creatives. Ja sé que acabo de parlar de dos programes del mateix canal. N'hi ha més que ofereixen també or, encara que no tant. Jo no sé si tindré la ment estreta o serà veritat allò que diuen: cada cop que poses Tele 5, un llibre se suïcida.

Chicago, el musical

Grandiosa, la nit de dimecres passada. Chicago és un musical amb missatge, com els bons: aquest és un món imperfecte, cambiant, corrupte perquè els humans som precisament així.
Muntatge, el del Teatre Tívoli, senzill i efectiu, amb veus potents, coreografies atraients i interpretació a vegades histriònica i a vegades continguda, segons calgui. I l'orquestra, meravellosa i amb swing, que és el que toca. Aneu a gaudir-la.

El Senegal a la porta de casa

Fa un parell de dissabtes vam assistir a la festa que la comunitat senegalesa de Terrassa ens ofereix al Parc de Vallparadís des de fa uns pocs anys.

Una bona oportunitat per conèixer els seus vestits, els seus menjars, les seves danses i les seves lluites. Vull remarcar aquí la dolçor amb què acullen al visitant i el desig d'intercanvi vital i cultural que els caracteritza.

Per molts anys ho puguem gaudir.

Exposició col.lectiva a 12Gats

Una nova experiència, i molt gratificant.
El passat dijous 22 vam inaugurar l'exposició fotogràfica col.lectiva Ombres i reflexos a 12Gats (c. Olivera, 17 BCN), en plena República del Poble Sec. A la trobada va assistir força gent.
Les imatges exposades pertanyen als socis i sòcies d'aquest grup tan especial.
Per a mi és la primera exposició, i espero que no sigui l'última. Em fa sentir orgullós que, a més, un parell d'imatges meves estiguin penjades on l'any passat van exposar Toni Riera, Francesc Fàbregas i Jordi Oliver.
Us animo a que visiteu l'exposició, de dilluns a divendres, de 17.00 a 19.00 h.

Foto: Florencia Bosio

El vi blanc, la marquesa i la candidesa il.lustrada

Encara que tard, relato una experiència que ja té un parell de setmanes. Ens avisa la nostra amiga Pilar Adell que presentarà a A-libri l'obra del psiquiatre Cándido Polo, anomenada Sangre azul. Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory. Imagineu-vos si ja hi ha estímuls per assistir, sobre tot la conjunció de personatges i situació.

L'Anna i jo arribem amb temps, aparquem i encara ens queda mitja horeta per aprofitar abans de començar l'acte. Decidim prendre alguna cosa, però no ens ve de gust barrejar-nos amb l'olor de croquetes i d'empanada. Per què no entrem al bar de l'Hotel Petit Palace Museum? Per què no demanem un vi blanc? És a dir, mitja hora guanyada en relax, xerrera i decisió de més moments així.

Que de què va Sangre azul? Inclassificable, com els bons. Un estudi de Cándido Polo, que coneix des de petit la figura de la marquesa, i l'estudia com a professional ja de gran. Marquesa considerada com a bruixa, amb amistats importants dintre del règim franquista i apareguda a El Caso, acusada de profanar la tomba de la pròpia filla. Fascinant. I tot això introduït per la Pilar, que té el do de la paraula, d'una paraula càndida però il.lustrada.

Gràcies per tants d'estímuls entre setmana.

Sí, necessitem gent que pensi

Ahir al vespre TV2 va iniciar un nou programa que necessitàvem. Es titula 'Pienso, luego existo' i pren la famosa frase de Descartes per mostrar-nos un espai per a la gent que pensa.
Són necessaris els pensadors, perquè amb més o menys fortuna, tenen com a missió explicar-nos qui som, d'on venim i cap a on anem.

Va inaugurar l'event el José Antonio Marina, a qui admiro des de fa molts anys. Qui millor, sinó el filòsof que sap explicar clarament la profunditat del seu pensament?

En té molts que m'agraden, però un dels lemes que li he llegit i sentit és el proverbi africà 'Per educar un@ nen@ cal la tribu sencera.' Si ho seguíssim, encara m'estimaria més la meva professió.

Necessitem temps i espais per pensar. Qui cregui que no, té un gran problema.
La TV2 ens ho ofereix els diumenges a les 23 h. I no penseu que és massa tard, que si fos un partit de futbol o una carrera de fórmula 1, no hi posaríem pegues.

Més de cent veritats

Parafrassejant una cançó del Sabina, tenim més de cent veritats que valen la pena.
Ell dóna una llarga llista de coses que mereixen la pena, entre les quals es troben sentiments, parts de l'anatomia, músics, reptes, pel.lícules, relacions socials, hàbits i símbols.
Està bé tornar-la a sentir (o fer-ho per primer cop) en aquells moments en què necessitem respostes.
A la meva manera d'entendre, el millor de tot és fabricar-se una llista pròpia de cent veritats. En el procés ens explicarem a nosaltres mateix@s, trobarem allò que ens han anomenat com a identitat.
Segurament és teràpia, però de la barata i eficaç.
Aquí us deixo el començament...

Somia, Manon, somia...

Després del post anterior sobre el desig, escolto un aria de Manon, de Massenet. Es tracta d'una noia de setze anys a qui la seva família vol tancar en un convent perquè s'intueix que serà massa alegre. Tot i que ja podem suposar que no acabarà enclaustrada, Manon intenta convèncer-se que ha de tocar de peus a terra i reprimir les seves ganes de divertir-se.

He buscat la versió de Natalie Dessay, cantada al Liceu el 2007.

Els límits del desig

Sembla una contradicció parlar de límits i parlar de desig, però no crec que ho sigui en alguns casos. Si no, recordeu (o mireu per primer cop) Deseo bajo los olmos, dirigida per Delbert Mann l'any 1955, i protagonitzada per la Sofia Loren i l'Anthony Perkins. I ho dic en aquest ordre perquè ella és capaç de fer un paper en anglès que està a la mateixa alçada dels que rodava en italià. Tenen totes les artistes aquest do?

Si voleu aprofundir en els mecanismes del desig, us recomano també Las arquitecturas del deseo (2007), del sempre lúcid José Antonio Marina.

En definitiva, la qüestió està en si l'acompliment del desig ens fa més o menys feliços que abans.

Lliçó d'optimisme

Shakespeare, un mestre retratant les passions humanes, ens expressa a Ricard II la possibilitat de veure d'una altra manera les desgràcies, donant-hi la volta per trobar els aspectes positius. Segurament molta literatura d'autoajuda hi ha contribuït, en aquesta lliçó, i no sé si se n'ha sortit.

El context és el següent: el rei Ricard desterra el seu cosí Bolingbroke durant sis anys. Sis anys en què no trepitjarà terres angleses. Gant, el pare de Bolingbroke, treu importància al càstig emfasitzant que tot està en COM s'ha de prendre la situació.

GANT: Tots els llocs contemplats per l'ull del cel
són, per als savis, ports i refugis feliços.
Aprèn de la necessitat això:
no hi ha virtut com la necessitat.
No pensis que és el rei qui t'texilia,
sinó el contrari. El dolor s'aferma
en aquells llocs on menys el suportem.
Digues que t'he enviat a percaçar l'honor,
no que el rei et desterra. O afigura't
que hi ha una pesta que ens infesta l'aire
i que te'n vas cap a climes més purs.
Imagina't que allò que la teva ànima
desitja, ho trobaràs on vas i no d'on véns.

Retrats amb vida i misteri

Ahir al matí vam anar a veure l'exposició Retrats de la Belle Époque oferida pel Caixafòrum. Ja us podeu imaginar que si ho explico aquí és que va ser una bona experiència. Gaudir a un pam dels nassos (i gratuïtament) de les pintures de Sorolla, Singer Sargent, Boldoni i molts altres és tot un plaer.

Hi havia molta gent, per ser un diumenge assoleiat de finals d'agost. Nacionals i estrangers, persones en definitiva a qui agrada que els comuniquin sentiments.

Per remarcar, una parella peculiar: un noi que portava una senyora amb cadira de rodes i comentaven els quadres.

-Aquesta és Sara Bernard, una actriu famosa de finals del XIX.
-Aahhh, la Sara Bernard, ja sé qui és!

Una cançó amb força

La cantant francesa Zaz té les coses clares. No vol els nostres diners ni perfums ni limousines, sinó la joia de viure.

A mi el seu nom em recorda la 'Zazie dans le metro', novel.la llegendària del gran Raymond Queneau. Els professorat de francès sempre la citava com a exemple d'argot. I si és així, ha triat molt bé, perquè era una nena descarada però madura i autèntica.

No us deixeu enganyar per l'estètica, sentiu de debò el missatge que ens vol donar. Perquè si ens posem a analitzar, ni Belle and Sebastian són tan fins ni Lady Gaga és tan iconoclasta. En aquests dies cal tenir clar, com a mínim, el que no volem. Encara que tots no tinguem les mateixes prioritats...

Sota el sol de la Toscana

Acabats d'arribar de la Toscana i amb el cor i la vista encara allà, començo a editar les fotos que, com sempre, són moltes.

Hem passat uns dies de paisatge, pobles medievals, anècdotes, calor, riures i aventures.

Siena, San Gimignano, Firenze, Montepulciano, Cortona... Aquests i altres noms ens acompanyaran encara per molts dies. Quan expliquem les vacances i també quan rellegim el diari de viatge que vam fer entre tot@s. Sempre penso que un bon viatge es realitza tres vegades: quan el prepares, quan el vius i quan el recordes.

Arrivederci, dunque.

Primer dia al museu

Avui ha estat el primer dia en un museu per al Martí, el nostre nebot més petit. S'hi fixava en els quadres, però encara més en les estàtues, i ja les classificava: un papa, una mama, un nen, una nena...
També li han agradat molt l'ascensor i la botiga. I és que no ha començat per baix, no. La seva primera visita ha estat al MNAC.

Springtime in NY (the city that never sleeps)

Tercer lliurament sobre la primavera, encara que siguem ja a ple estiu. Quedava Nova York, la ciutat que mai no dorm, a la qual també vam viatjar a la primavera. Haguessin faltat com a mínim sis mesos de viure-hi, per prendre el pols a aquest melic del món. Però vam intuir coses, amb poc temps.

Ciutat freda, però atraient. Desenes de possibilitats: botigues, teatre, carrers, parcs, llibreries, museus, barris, bars, música, ... O simplement observar la ciutat que tantes vegades hem contemplat en el cinema. Ciutat sense nens, motos o gossos (no childs, no dogs, no motorbikes).

Aquesta és la ciutat que vam trobar, tot i que quedin alguns mites desfets: la ciutat no és insegura, els novaiorquesos són amables, la roba no és tan barata, ells s'esforcen per parlar el castellà, les hamburgueses sempre són bones...

Queden moltes coses pendents a NY, però mentrestant ens quedem amb el pont de Brooklyn a la nit.

Printemps à Paris (la ciutat de la Llum)

Aquest és el segon post d'una trilogia sobre la primavera. En el present cas recordem París, la ciutat de la llum, on vam anar l'any passat. Plovisqueig, asfalt, edificis neoclàssics, la dolçor de l'idioma, la correcció un pèl tibada dels seus habitants, la modernitat dels seus museus i botigues. En resum, un altre centre del món. Evidentment, hi tornarem.

Els dies passats hem pogut recordar-la gràcies a l'últim film de Woody Allen, Midnight in Paris, que recull l'essència (o una de les essències) d'aquesta metròpoli inoblidable.

Roma a la primavera (la ciutat Eterna)

Ara he estat a Roma en plena primavera, encara que semblava ja un estiu ben entrat. He tornat després de vint anys i està com la vaig deixar, per bé i per mal. Però la vida respira als carrers, el sol es fica per l'estreta via Condotti, les faldilles voleien i els mòbils estridents ressonen.
El Trastevere queda per als que busquen les terrasses al vespre i volen ser sorpresos per algun espectacle de carrer. Via del Corso acull els transeünts amunt i avall, sense més pressa que aconseguir travessar el carrer i seguir en direcció Piazza Navona, la dels rius, la dels continents.

Una abraçada

Aquest sembla el lema d'aquells dibuixos animats, però no ho és. Us ofereixo aquest video que m'han enviat i que diu moltes coses amb uns pocs gestos i cap paraula. Gràcies, Albert Maleno.

1.000 bons consells

Després de veure aquest video un desitjaria tornar enrere per fer algunes coses millor. Però encara no és tard.

Un tracte legal

Davant de les polèmiques sobre lleis protectores de la creació artística, el grup terrassenc D'Callaos ofereix una nova (que jo sàpiga) modalitat de tracte: el tracte legal.

No podia ser d'una altra manera. Són gent jove, honesta i bons músics. Un record per al Dani Felices (guitarrista, compositor i cantant) a qui vaig tenir a classe durant una curta temporada.

Per saber de què va, sentiu aquestes paraules de La Canija i després aneu www.decallaos.com
Feu-vos un favor amb aquesta gent tan legal.

La carpa màgica

Aquests són dies de felicitats, de records, de regals... Tot cansa i, en una societat del primer món, regalar de vegades es torna una obligació, una fatiga. Quantes vegades hem sentit allò de "Uf, és que no sé que regalar-li..."

Si un d'aquests dies esteu per Girona, aneu al carrer Ballesteries, molt a prop de la Lleona, i visiteu La Carpa. És possible que ja tingueu tots els regals, però us vindran ganes de fer-ne de nou. I alguns de vosaltres us fareu també un present: tornar a la infantesa.

I si mentrestant no hi podeu assistir, aquí teniu una visita virtual i panoràmica.

www.lacarpa.cat/