Qui no ha estat algun cop esclau dels cànons de bellesa? El mestre Shakespeare, que sembla que va estimar tant i tan bé, un cop va escriure un sonet dedicat al seu amor d'aleshores. Ella divergia totalment del cànon del XVII. Ser rossa, amb la pell blanca i les galtes rosades, els llavis vermells, delicada de peu i de caminar, significava ser reina. Sentim aquelles paraules que ens alleugen de ser normals i corrents:
SONET CXXX
No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.
(Trad. de Gerard Vergés, però aneu a l'original quan pogueu)
