dijous, 25 de novembre de 2010

La bellesa autèntica


Qui no ha estat algun cop esclau dels cànons de bellesa? El mestre Shakespeare, que sembla que va estimar tant i tan bé, un cop va escriure un sonet dedicat al seu amor d'aleshores. Ella divergia totalment del cànon del XVII. Ser rossa, amb la pell blanca i les galtes rosades, els llavis vermells, delicada de peu i de caminar, significava ser reina. Sentim aquelles paraules que ens alleugen de ser normals i corrents:

SONET CXXX

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

(Trad. de Gerard Vergés, però aneu a l'original quan pogueu)

divendres, 12 de novembre de 2010

Un bon pagador de paraules

El Luis Soriano és colombià. No sé dir-vos si és mestre, però exerceix com a tal. No sé si és bibliotecari, però dedica la seva vida a portar llibres amunt i avall. Gràcies a la Conxa, que em va enviar aquest video, he pogut conèixer la iniciativa, tan curiosa i entendridora, d'aquest bon pagador de paraules.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Un minut, un minut trenta

Aquesta nit he sentit una fructífera entrevista del director d'orquestra Jesús López Cobos al programa 'Los oficios de la cultura' (La 2, dimecres 21.00 h). Entre altres meravelles, ens regala la clau d'un moment de bellesa.

En preguntar-li quins moments valen la pena de la seva feina contesta, aproximadament, que "aquell minut, aquell minut trenta, en què m'oblido que estic dirigint i els músics s'obliden que estan tocant."

Al costat del plaer, balla la mort. Relata també una anècdota dels anys 80, mentre treballava al Teatro Real. Diu que una persona el va trucar per dir-li que havia estat a punt de suicidar-se, i que després d'assistir a un concert que ell dirigia, va decidir VIURE.