divendres, 10 de desembre de 2010

Teatre a 65 revolucions


Javier Montero i Isabel Espín, en col.laboració amb el Centro Párraga de Murcia, han portat a terme un projecte intitulat Vamos a Murcia a enamorarnos. Interpretada per dones de més de 65 anys que tenien relació amb el món de l'espectacle, ja sigui com a professionals ja sigui com a aficionades. Aquesta obra tracta de l'amor amb la distància que atorguen els anys i l'experiència.
Fins aquí la ressenya televisiva.
Ara vénen les perles. Les frases que recordo aproximades de tres actrius que han participat en el projecte.

1a actriu: Jo no sabia on trobar l'amor que sortia en el cinema, l'amor que sortia en la poesia. Per això he vingut al teatre.

2a actriu: Al teatre pots fer de monja, pots fer de prostituta. Pots fer de bona i pots fer de dolenta. I ningú no et renya.

3a actriu: A mi el teatre m'ha tret uns quants dolors dels que tenia.

dijous, 25 de novembre de 2010

La bellesa autèntica


Qui no ha estat algun cop esclau dels cànons de bellesa? El mestre Shakespeare, que sembla que va estimar tant i tan bé, un cop va escriure un sonet dedicat al seu amor d'aleshores. Ella divergia totalment del cànon del XVII. Ser rossa, amb la pell blanca i les galtes rosades, els llavis vermells, delicada de peu i de caminar, significava ser reina. Sentim aquelles paraules que ens alleugen de ser normals i corrents:

SONET CXXX

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

(Trad. de Gerard Vergés, però aneu a l'original quan pogueu)

divendres, 12 de novembre de 2010

Un bon pagador de paraules

El Luis Soriano és colombià. No sé dir-vos si és mestre, però exerceix com a tal. No sé si és bibliotecari, però dedica la seva vida a portar llibres amunt i avall. Gràcies a la Conxa, que em va enviar aquest video, he pogut conèixer la iniciativa, tan curiosa i entendridora, d'aquest bon pagador de paraules.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Un minut, un minut trenta

Aquesta nit he sentit una fructífera entrevista del director d'orquestra Jesús López Cobos al programa 'Los oficios de la cultura' (La 2, dimecres 21.00 h). Entre altres meravelles, ens regala la clau d'un moment de bellesa.

En preguntar-li quins moments valen la pena de la seva feina contesta, aproximadament, que "aquell minut, aquell minut trenta, en què m'oblido que estic dirigint i els músics s'obliden que estan tocant."

Al costat del plaer, balla la mort. Relata també una anècdota dels anys 80, mentre treballava al Teatro Real. Diu que una persona el va trucar per dir-li que havia estat a punt de suicidar-se, i que després d'assistir a un concert que ell dirigia, va decidir VIURE.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Pintora de la vida



Seguidor@s del bloc, avui he seleccionat un moment de bellesa pictòric. Fa dies que rumio com presentar-lo. De fet, com presentar l'artista. Es diu Margarita Arrocha, és mexicana i la considero amiga meva. És cert que també és cantant, de les que emociona. Però això quedarà per a algun altre moment.
Què té de particular? L'EXPRESSIÓ. L'expressió del que ve de dintre, i del que ve de dintre de fa segles, perquè recupera el seu passat maia i el barreja amb la seva visió de la Vida, dels desitjos, de la fertilitat, de l'alegria i del futur.
Els seus quadres són color i traç que tradueix la voluntat de viure feliçment.

He volgut reunir algunes de les seves obres aquí, com per fer una miniexposició, però l'espai queda escàs. Millor que aneu a la seva pàgina o que freqüenteu alguna de les seves exposicions. I, com he recomanat alguna altra vegada, dediqueu com a mínim 6 segons a admirar cada obra d'art.

http://margarita-arrocha.artelista.com/

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Un regal inesperat


L'altra tarda vaig visitar la reserva d'aus del Remolar, al Delta del Llobregat. Com que era entre setmana no hi havia gairebé ningú. Només un grupet de naturalistes anglesos i algun altre fotògraf aficionat com jo. Després de poder fotografiar a plaer des dels aguaits anava per marxar. El noi que s'encarregava del punt d'informació em va comentar que encara tenia temps de visitar la platja. 'És la platja més protegida de Catalunya, i està deserta.'
M'hi vaig acostar i va ser el regal inesperat: el sol, el vent, les dunes, la solitud, sentir-me ínfim i sentir-me enorme.
Hi tornaré. Acompanyat, és clar.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Una súplica al seu pare

Aquest moment de bellesa va dedicat a una dona que va viure apassionadament, com val la pena. Es tracta de Maria Callas. Aquesta primavera, quan vam ser a París, vam buscar el seu lloc de repòs al cementiri de Père Lachaise, i no el vam saber trobar. Tant se val, perquè ella ja no és allà, sinó que és només a la seva música.
En aquest vídeo se sent l'ària 'Mio babbino caro' (Papà estimat, vindria a ser), de l'òpera Gianni Schicchi, de Giacomo Puccini.
Encara que no us agradi l'òpera, doneu-li una oportunitat. Permeteu-vos sentir com Laura, l'estimada de Rinuccio, demana al seu pare d'anar a comprar l'anell de matrimoni a Porta Rossa, al costat del Ponte Vecchio florentí. Ara ja sí que es poden casar, després de l'oposició de les famílies, i Laura amenaça de llençar-se a l'Arno si al final el seu amor no valia la pena.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Compartir un secret

L'Anna, primera coneixedora del meu bloc, em va confiar l'existència d'aquest video de Jean Sebastien Monzani, fabulós per senzill i efectiu. Serveix per practicar l'anglès i, si no en sabeu, millor quedar amb un@ amic per seure junt davant de l'ordinador.




dilluns, 18 d’octubre de 2010

Una fotògrafa que construeix el món



Això és el que diu un crític respecte del treball de la fotògrafa sueca Helena Blomqvist: 'Mentre la fotografia serveix per descriure el món, ella el construeix.'

Jo no sé descriure-us amb un sol sentiment el que em produeixen les seves obres, barreja de pintura i fotografia. De vegades em provoquen admiració; de vegades, ganes d'evadir-me; de vegades també, desassossec. Sempre, bellesa.

Si voleu esbrinar si he seleccionat les seves millors imatges, entreu a www.helenablomqvist.com
Preneu, com a mínim 6 segons per veure cadascuna d'elles.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Més preguntes


És interessant ressenyar que el llibre que us recomanava l'altre dia està il.lustrat per l'Isidro Ferrer i va ser publicat a l'editorial Media Vaca, de València.
Sembla una editorial molt valenta des del moment en què escriu en la solapa un text del qual en transcric un fragment:

Los niños aprenden con los libros, pero también con las piedras, las moscas, las hormigas y las arañas. Aprenden con todo. Aprenden jugando. Y no se cansan de aprender. Por eso es absurdo que existan libros aburridos y que se pierda el tiempo con ellos en lugar de dedicarlo a observar los escarabajos peloteros. Algunos de los más aburridos están hechos por gente con mentalidad de sastre que cree que los libros para niños deben ser como los trajes para niños: varias tallas más pequeños. La mirada inocente del niño nada tiene que ver con los pantaloncitos. Si no se entiende todo, ¿qué más da? Pocos adultos pueden explicar por qué vuelan los aviones y sin embargo no tienen miedo a viajar en ellos.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Inicio aquest espai

Inicio aquest espai per oferir bellesa.
Avui oferir bellesa sembla presumptuós, i fins i tot pot generar desconfiança.
És més senzill compartir preocupacions que compartir bellesa.
Pot semblar que darrere el teu oferiment hi hagi alguna demanda.
I és cert.
Hi ha una demanda.
Que si t'atrapa aquesta bellesa, igual que em va impressionar a mi, hi
deixis unes paraules a canvi.

La primera proposta tracta d'un llibre que em va impressionar per la seva senzillesa i la seva necessitat. Per què no un llibre on càpiguen totes aquelles preguntes que no tenen fàcil resposta?

I el va escriure -com no?- Neruda.