dijous, 25 de novembre del 2010

La bellesa autèntica


Qui no ha estat algun cop esclau dels cànons de bellesa? El mestre Shakespeare, que sembla que va estimar tant i tan bé, un cop va escriure un sonet dedicat al seu amor d'aleshores. Ella divergia totalment del cànon del XVII. Ser rossa, amb la pell blanca i les galtes rosades, els llavis vermells, delicada de peu i de caminar, significava ser reina. Sentim aquelles paraules que ens alleugen de ser normals i corrents:

SONET CXXX

No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.

(Trad. de Gerard Vergés, però aneu a l'original quan pogueu)

1 comentari:

  1. Com se sap que ell va estimar tant i tan bé?
    Sempre he pensat que escrivia pel seu desamor, anhelava l'amor que no tenia o havia idealitzat. Molta gent idealitza una situació que no és real i per tant no troba i s'amarga la vida!

    No ho sé, jo sí que hi penso sovint en aquests temes... estic FATAL no? Em considero afortunada i penso si no és perquè no busco res més del que tinc ni anhelo més...poca ambició? conformisme? o realment m'agrada el que tinc... buff millor ho deixo!

    Per cert, fantàstic trobar-lo al facebook!!!! jajaja molt millor i més obert a la xarxa... els comentaris els deixaré aquí!

    Bona nit romàntic!

    ResponElimina